CineCiutat obre les seves portes (per Deanie Loomis)

Si hagués de resumir el meu idil·li amb l'antic cinema Renoir de Palma, parafrasejaria a la Julieta de Shakespeare, la primera vegada que veu al seu Romeo, i a l'instant, s'enamora d'ell: “aviat l'he vist i tard l'he conegut”. En efecte, una peninsular com jo, o forastera com es vulgui cridar, quan va saber de la seva existència, va ser seduïda ràpidament per un cinema diferent, que, projectant pel·lícules en versió original, encara conserva aquest màgia de les sales d'antany, en les quals l'àvid espectador reposava en la seva butaca a l'espera de trobar en cada fotograma, sensacions per imprimir en la seva retina, processar en la seva ment i guardar dins del seu cor.


Com deia, aviat el vaig veure i tard el vaig conèixer. A principis de 2012, mesos després de la meva primera experiència, d'aquesta primera fiblada a la pell, vaig llegir per atzar que el cinema anava a tancar les seves portes per sempre. La crisi no entén de màgies, doncs la imaginació és el seu principal enemic. Afortunadament, la que hagués estat una sobtada agonia cap a l'oblit del mític local de s'Escorxador, va ser reemplaçada per la il·lusió d'un grup de ciutadans, que es resistien al fet que les qüestions econòmiques retallessin una vegada més, els pocs espais que encara resten per somiar. Així doncs, amb l'ímpetu i la força del que ja té tot perdut però molt per guanyar, va néixer la iniciativa salvem els Renoir, una plataforma per i pels ciutadans que funcionant de manera assembleària, es va entossudir en el propòsit d'evitar condemnar-los a un perpetu fos en negre.

L'avanç de la primavera de 2012 va donar lloc a ales primeres reunions que van dotar de forma i contingut a la constitució de Xarxa Cinema, organització creada per donar recer a l'esperança de centenars de persones, que unint-se a la mateixa com a socis, han permès que puguem afirmar que el projecte a dia d'avui, ja és viable. A través de donacions i d'un sistema de quotes periòdiques, atractiu – aquesta aportació dóna dret a dues entrades mensuals, acumulables- i adaptat a la realitat actual de les llars i a les situacions personals -desocupació, jubilació, estudiants-, s'ha aconseguit que el cinema que ens volien arrabassar, romangui, i ara, a més, sigui nostre.

L'últim pas, que ha arribat a l'empara de la calor de l'estiu, ha estat la constitució de la junta directiva, la resolució dels temes burocràtics i la formació de diferents comissions de tasques diverses – comunicació, programació, organització- que han tingut un ampli seguiment. Així mateix, la reobertura, que serà celebrada amb diversos esdeveniments festius, està prevista para la segona quinzena d'aquest mes, i suposarà el fermall final a aquests intensos mesos de treball i d'implicació.

En definitiva, ha estat doncs, el triomf de la voluntat, de l'esperança, de la cultura, dels valors humans i també de la democràcia. Però la veritat és que si algú ha resultat principal triumfador, és el propi ciutadà. Perquè, bé és cert, no podria acabar sense advertir que Renoir, com a nom de l'antiga filial, ja no ens pertany, i la propera vegada que l'espai de s'Escorxador obri les seves portes, ho farà com CineCiutat. Els més cinèfils advertiran la reminiscència als mítics estudis de cinema romans. No obstant això, per sobre de tot, la seva nova denominació serà un homenatge vitalici al nou origen, existència i raó de ser del cinema dels nostres somnis.


Deanie Loomis

Enllaços per a més informació i fer-se soci/donacions: Salvemelsrenoir.org